linguaxe segreda: verbos

deserto ausente é a miña concepción de ti.
a túa brandura compacta alónxame do cosmos.
supóñome Andrómena no teu ollar.
vaporosas formas aniñan nos pensamentos
que conforman a nosa integridade:

o sangue - fonte de vida - agasálloche neste acto,
a carne - transito sutil - móstroche impútica,
o sexo - sabiduría universal - escondo tras os dedos.

eva méndez doroxo

tanxente

a forma dos dedos pérdese ao se deslizar polas túas costas.
agardo o teu tremer intenso, silencioso afecto que me cola a ti.
sorprendida esta noite, a brancura dos corpos baixo a luz,
a indefensión dos ollos contra as miradas.
bocas agónicas pretenderon calar os aforismos da nosa intimidade.
fémurs contra o chan que escachan,
dentes cravados en nós,
fusión de formas,
creación do xis.

eva méndez doroxo

concubinas

na loita atópote espida,
muller sen nome,
salvaxe aínda.
mórdesme os beizos,
chuchas meu sangue,
penso que comerás o meu corpo,
pero eme imposible moverme.
fascinada teisme,
poseerte quero.
ser un enxame de peles,
un único ser que sobrevive
á derradeira batalla.

eva méndez doroxo

tornasol 2.4

et cerco a la memòria cel·lular,
en els teixits que em conformen.
quantes reconstruccions falten per trobar-te?
no sóc,
no significo,
no entenc,
no oblido, i tant mateix, no et recordo.
com és posible ser jo mateixa sense perdre't?

eva méndez doroxo

ensinistrant dracs

m'has amputat les ales,
amb la llaminadura de la teva boca.
he descobert les illes,
penjades de les teves caricies.
ferida i naufraga,
em dirixeixo al costat calent de la teva absència.

eva méndez doroxo

dixitación

se a palabra escrita poidese mudar de forma,
tornándome peregrina da inconciencia,
voltaríame tipografia suave,
letra insignificante,
verbo, simplemente.

constituiría un mundo en liñas
onde o significado, resultase coherente,
froito da unión amorosa destas letras.

singularidade expresa nunha vida profana,
nunha folla, nunha pantalla, nunha cuncha,
na túa pel.

eva méndez doroxo

mou-te i remou-te

Arrisca't a compartir i crear amb els altres

Mou-te i remou-te

amb Martina Escoda / Marta Darder

a Casa Orlandai. Organitza: Ovaria

Moure’s més enllà dels límits
assenyalar altres realitats possibles
creació transdisciplinar
transgressió de les normes habituals
les arts en moviment i intercanvi
revisitar els propis valors i principis

Una activitat per provocar un treball en grup entre persones dedicades a les arts (en totes les seves manifestacions, diverses i múltiples) en un intercanvi i diàleg mutu, amb l’objectiu comú de dur a terme una posada en escena en una acció conjunta al solstici d'estiu.

INVITATS ESTRELLA: (treball al taller i acció o espectacle)

30 d'abril: Trobada sorpresa amb Les Salonnières (Laura Cardona, Ester g. Mecías, Cèlia Prats, Meritxell Romanos i Marta Xibillé)

7 de maig: La poètica de les bombolles de Pep Bou

18 de juny: Lizania, un viatge a l'univers poètic de Jesús Lizano.
Documental de creació de les directores realitzadores Marta Palacín i Elisabet Sort

els divendres de 18 a 20h
des del 16 d'abril al 25 de juny de 2010
Inscripció fins al 7 d'abril de 2010
places limitades
preu: 82€

Documentació que cal presentar (via mail a programacio@casaorlandai.cat):

- Carta de motivació (20 línies)

- CV (en una pàgina)

- Dossier (obra si s'escau)

Per a més informació us podeu posar en contacte amb la Casa Orlandai o amb nosaltres: Martina Escoda <martina.escoda@gmail.com>, "Marta" <martadarder@gmail.com>.

manifesto (homes)

ardede nos infernos da insensibilidade,

na ignorancia dos agarimos perdidos,

enfrentádevos a nós, exercito de amazonas,

amantes desesperadas,

mulleres amputadas.

olládenos aos ollos,

reflexo infinito da sabiduría cósmica

que tanto temedes

e fuxide como predadores exhaustos

a novos brazos androides que restauren

vosa inconciencia.

eva méndez doroxo

tona nos beizos

o contacto faime arder.

supuro medo,

lisco dentre túas cuxas,

derramados,

agárrasme con máis forza,

non me permites fuxir.

a orografía desta loita

manten-nos atrapados

lonxe de nós.

eva méndez doroxo

diagnóstico

pequeno anaco de min.

gardado baixo tres cadeas,

oculto na profundidade infinita.

semello unha fíasca de luz,

presa entre tanto ruído,

incapaz de ser escoitada,

vista,

olida.

renego da memoria,

faime anhelar a vida.

agora, tan só, son, a silaba perfecta pechada no teu esquecemento.

eva méndez doroxo

purgatorio

viaxo oculta entre túas palabras

ao mundo dos impronunciados.

alén do medo,

transpórtasme vixilante, doce,

con especial interese na pronuncia dos eses.

cando oscila túa lingua entre os dentes,

síntome descuberta,

oculta tras as sílabas, penso, amosarasme ao mundo.

pero túa boca péchase cando meus ollos asoman dentro dela.

que agarden os outros,

susurras cara adentro, como para tranquilizarme.

eva méndez doroxo

x-taposició

tard allunyo la pols dels meus llavis.

al mig del mar,

les llàgrimes es tornen sal que crema,

pedres en els tormells que m'enfonsen

a l'univers de la no respiració pulmonar.

el gris emana dels meus porus,

fent-me sirena, nua, de comprensió humana.

exerceixo el meu poder en la nit,

on l'ombra de mi mateixa em fa eterna.

eva méndez doroxo

trencadissa

em segueixes sent desconegut,

i alhora, ets l'únic que comprenen els meus dits.

la meva boca s'apaga,

en la dificultat d'entendre't,

però se m'inflama la llengua al sentir-te en ella.

no sóc l'experta humanista amb qui confondres,

només l'impacient sonàmbula que t'espera.

eva méndez doroxo

salitre primaveral

oculta entre teus berros,

asisto ao éxtase de perdernos.

inevitables,

con gusto de vinagre e cravo

nosos sudores mistúranse.

as linguas predadoras enróscanse ao unisono.

atrapada en teus beizos

axítome impúdica

ante os espectadores.

eva méndez doroxo

xocolata desfeta

arrossego l'ànima

per la corba alineada

de tots dos.

sorprenc la nit

quan lliscas entre els meus pits,

famolenc, intrépit.

aterrat, el só, s'apaga,

per donar-nos pas,

en la lluita compassada dels silencis.

a tren d'alba,

haig d'escometre

la difícil tasca d'allunyar-me,

inquieta encara,

dels teus pàrvuls llavis,

de la nostre absència.

eva méndez doroxo

mmmh

mollo os miolos no leite,

antes de ser deborada,

respiro,

collo ar, alento,

pecho os ollos, inspiro,

humedezo os beizos,

agardo...

que teus dentes se craven na miña pel.

un xemido cala dentro meu,

as bágoas sécanse nas cuncas sen ollos,

sórbes o teixido brando.

agonizante, impoluta e tímida,

dibuixo un sorriso no ar

co único pedazo de min que aínda agarda ser deborado...

eva méndez doroxo

mudaron os criterios

o paso do tempo é, sen dubidalo,
a cadea que xulga,
o dedo que apunta,
os agarimos esquecidos.

mudaron os criterios,
me dixeches mentres pechabas a porta
do que un segundo antes
era algo máis ca miña vida.

non comprendo,
acato.
non renego,
agardo.
non berro,
recito, para cando novamente, muden os criterios.

eva méndez doroxo

auga en movemento

troco os anacos de corpo por verbas.
sen órganos,
adversa,
respiro inconstacia e sabiduria.
ela,
a quen non dorme,
axítase na miña nova pel: palabra.
tampouco eu descendo ao mundo,
sigo na superficie,
aprendo a amosarme.
sen máscaras de teixido dérmico,
con espida transparencia,
muda.
aprendede a lerme,
quitade os lentes do aprendido,
e disfrutade, a penas, da materia que se rinde ante vós.

eva méndez doroxo

carn

mai,

després de fóndre't,

tornis als meus braços.

sense alé,

palpitejan-te el cor

am b destressa

sense por.

mai,

després de ser meu,

tornis als llavis d'altre boca.

eva méndez doroxo

monstruos: cabeza

conformo o laberinto de min.
perdida,
entre as paredes
busco a saída.

só existes ti,
extraño ser invisible
que guía o camín,
facéndome alleo
cada paso dado.

levo tres vidas neste mundo,
seino porque faláchesme de cando tiña ollos.

son pernas sen rumbo,
un cacho de carne ao que non podes renunciar.
agardando tou,
recoñecer os pedazos de min
e levarte conmigo lonxe da cadea na que vivo.

eva méndez doroxo

E.V.X.

sota meu
les caricies desapareixen,
em torno la pols
en la que els teus dits s'enfonsen.

he suprimit el record
transformant-me en peix,
he volat a altre món
sent només un ocell.

arribo, novament, cansada,
buida de mi,
davant els teus llavis
per dir-te t'enyoro.

eva méndez doroxo

sorpresas de ultramar

extrémome ao verte
nos ollos alleos,
nos beizos alen.
na vida que sigue.

non formo parte do universo coñecido
son unha costelación toda
unha vida alternativa ao que din vida.

existo na mente que pensa
no ar que respiras,
en ti, existo axitadamente
silenciosa e cega,
agarimosa e tenra,
unha pequena luz que se apaga cada minuto que me esqueces.

eva méndez doroxo

linguaxe segreda: vocabulario

compensada, entre túas maus navego.
os furados no chan da conciencia
deixanme verterte infinitamente en min.
morder cada segundo
antes de expirar
nunha morte eterna sen a confusión de ternos.

móstrarme na brancura da noite
aos xuizos silenciosos de todos nós
criaturas famentas
de delirios astrais.

eva méndez doroxo

més

exhalada,

sota el llençols,

els voltors em cercan.

inmóvil la materia Jo

conté la respiració

en mecànic acte de sobreviure.

vas fugir amb l'esquelet de mi,

amb l'essència del nosaltres,

amb l'existència de tú.

a la reserva em trobo.

saragata al volt meu i jo sense boca

per poder cridar-te.

eva méndez doroxo

linguaxe segredo: código fonte.

non entendes meus xestos,
sútil linguaxe de min.

non comprendes os silencios,
expresión crítica do que significo,
a miña complexa identidade
que gardo na in_memoria
do non existir.

recapacitan teus dedos,
cando persiguen a pel
que che é allea,
pero non entendes a información
o retrasmitir en código Eu.

non es capaz de descifrar
as parábolas do sen sentido no que vivo.
independizada do caos
preciso tres tazas del
antes de enfrentarme a ti,
escéptico ser terrestre
capaz de comunicarte,
incompleto sen min.

eva méndez doroxo

re_construindo 1

cociñaras meu órganos atrofiados,
chuchando neles,
impregnandoos de ti.
esquecera meu corpo as fouces anteriores,
as que me roeran os ósos
arrincándome a ialma.
teu adobo conseguira cas feridas
navegasen errantes noutros mares.
volvín, na túa cociña, a sentirme muller.
co esquelete fráxil aínda,
co sorriso tímido e o ollar desconfiado
mergulleinme en túa boca
para ser novamente deborada
pola fame loba de teus segredos.

eva méndez doroxo

dor

doe,
como nunca antes.
os golpes,
as palabras,
a indiferencia,
non prenderon esta dor descoñecida.

novamente invisible,
véxote, persoaxe da película da que non formo parte.
tou do outro lado da dor,
do lado no que os cutielos resgan a pel,
as bágoas secan a vida,
o latexo impregna o chan.

doe,
como nunca antes,
como endexamais despois.

eva méndez doroxo

in memoria

sigo sen existir.

penduras teu pasado na parede do nós,

exhibelo no presente

borrandome novamente do teu carón.

non son,

non fun,

non serei, endexamais exposta nos anacos en branco da túa vida.

eva méndez doroxo

kamikaze

t'odio.

inevitablement,

no sóc res,

tant sols tot,

indefinidament res.

m'imagino inscrita en l'oblit dels teus llavis.

mossegada amb els ullals de llop que m'esborren.

torno a la realitat quan les teves mans m'escalfen la por.

renego dels matins que ens allunyen,

de les tardes en les que et perds,

de la nit que em torna invisible.

t'odio.

incontingudament,

des del desig de ser teva.

eva méndez doroxo

faltes d'ortografia

a tú que em llegeixes des de l'inmensitat del blau,

et demano, tan sols, que em regalis els silencis.

oblidar cada mot escrit, recitat, parlat,

per poder trobar-me,

la veritable jo,

que t'espera sota aquesta boira de caracters,

desitjant, que no sigui massa tard

per trobar-nos novament

sota els llençols

en el més absolut dels estridents silencis.

eva méndez doroxo

sostidos

desfollada por teus beizos,
inspirada e derramada por túa pel
cúbrote con arácnida incontenibilidade
mézote nos meus suspiros,
sostido, tan só, por meu desexo a existir.

_escoitando o nocturno nº 2 de Chopin

eva méndez doroxo