sintàxis

aleshores s'obrí la porta.

els ulls enigmàtics pujen per les camens,
el formigueix eclosiona,
quan l'encreuament dels cossos fa impossible la retirada.

una dona nua,
una dona sola,
una dona abstracte recorreguda per un exércit d'insectes
que conformen l'apariencia de l'home,
l'ésser antagònic que m'explora i m'inspecciona
sota la mirada inquieta del qui se sap descobert.

aleshores, s'obrí la porta.

eva méndez doroxo

dificultats léxico-sexuals

cauen les fulles tardorenques
quan abaixo el mitjons de l'inconcient.
afortunat l'home que esnifà la meva
essència abans que es solidifiqués
tota jo.

repto sense més ambigüetats que la meva pell nua.
exclusivitat analógica dels temps físics.
com abans, ara, sempre i després seré
l'objecte inanimat de l'ànima homónima
d'altre ésser escaïent.

eva méndez doroxo

videoclip en 8 mm

les marques de peus m'omplen el cos.
remanents trangresors d'altre forma de vida.
tampoc m'interessa saber la meva anterior identitat,
ara sóc, una, l'ésser autèntic,
la malgama d'expressions porugues,
l'única interacció amb el medi.

t'agrado?
no vull respostes efímeres,
ni redundància que alimenti fantasies.
m'estimo més el soroll del silenci,
la veu callada que omple les meves orelles felines
d'interminables excuses de quan ens estimavem
al safreig de la meva bogeria.

t'estimo?
desitjo respondre amb veu alta aquesta reflexió patetica,
plena de núvols aristótils i figures platóniques,
però preferiria que aprenguesis l'idioma que jo parlo,
entendre'm et seria fàcil al lliscar les paraules
de llengua a boca,
de boca a dent,
de dent a mi.
en decadència rítmica, com l'estrofa d'aquella cançó submarina.

l'única solució als paral·lelismes identitaris és fóndrens
en el fenòmen anomenat v.i.d.a.

eva méndez doroxo

extranys en la nit

ferida, cansada i fantasmagórica,
sóc l'ombra de mi mateixa,
sense ulls ni boca,
arrosego un vestit de llàgrimes,
sal en les parpelles buides,
sucre on abans hi havia una llengua,
pedres al cor.

eva méndez doroxo

assessinada

mai més tornaràs a sentir el meu alé en la teva pell.
m'he mort,
i per molt que t'eferris al meu cadàver, jo ja no l'habito.

eva méndez doroxo

punts suspensius

avui he descobert les meves dents sagnants,
entre elles, tú: troç de pell i espurnes d'ós.
m´he rentat la cara amb la sal dels teus ulls,
inmensos oasis pels que camino sense rumb.

quantes vegades necessito devorar-te abans de trobar-nos?

eva méndez doroxo

institut astronómic

em costa apendre del teu buit.
la forma cóncava al coixi,
l'abisme insondable que m'anuncia
la proximitat de la nit infinita
lluny del oceà de tà pell.

eva méndez doroxo

curconet

en la convustió de les personalitats,
l'alé impera tres milímetres per i sobre els silencis d'indiferència.
si l'amor fos una caricia, la pell moriria d'amor.

eva méndez doroxo

tic tac temps

mortalment ferida,
m'arrossego per la distància.
incongruent i efímera la paraula em rescata,
aquesta volta,
per abocar-me a les mans d'un ésser desconegut,
forma inhòspita coberta de mi.
m'enfonso en el silenci de les caricies alienes,
dels significats oberts,
dels llavis humits.

eva méndez doroxo

once

després del fang quedem nosaltres,
fòssils pneumàtics d'incomprensible textura.
recòrrer novament la distancia peu-ull,
és relativament impossible,
totalment inútil.
les espores ho han arrasat tot.
no queda res, només nosaltres,
dos éssers que no comprenen el diàleg dels cosos famèlics.

eva méndez doroxo

taxes impagades

he tancat l'existencia.
forado la propia conciencia,
cercant l'utopia, l'essència del jo.
m'arrossego pels conductes aeris,
respiro.
penso que respiro, almenys ho intento.
sorprenc cada forat,
antigues cerques incompletes de mi mateixa.
et reflexes lluny, en alguna gota salada que havia expulsat.
ahir.
enfonso els dits i la llengua en l'interrogant,
per extreu-re'n el gust a forma corva.
sóc present en els meus records.

eva méndez doroxo

6 àtic 1º

oculta entre les absències,
viatjo pels bocins de nosaltres.
escampada sobre el llit,
em mossego els llavis
cercant-nos en la memòria de les pells.

eva méndez doroxo

fred

la barreja de sabors explosiona a la meva pell.
busco, amb nerviosisme, la darrera caricia,
l'infinita forma en la que perdre'm.
novament reneixent de la rossada, em llevo,
agónica i núa, suant paraules d'incomprensible fonètica.
demano a crits que el soroll m'invaeixi de nou,
entre els llençols freds de cosos vius.

formo part de tú.

eva méndez doroxo

sense seda

enyoro les teves paraules acariciant-me la llengua.
comprensiu i extrany l'alé es confon
quan em debores la pell.
encara sento la palpitació del teu cor en les meves cames,
la suavitat d'unes parpelles que atemorides no es tanquen,
l'olor a pols en l'habitació, des d'aleshores, abandonada.

eva méndez doroxo

tornasol 2.4

et cerco a la memòria cel·lular,
en els teixits que em conformen.
quantes reconstruccions falten per trobar-te?
no sóc,
no significo,
no entenc,
no oblido, i tant mateix, no et recordo.
com és posible ser jo mateixa sense perdre't?

eva méndez doroxo

ensinistrant dracs

m'has amputat les ales,
amb la llaminadura de la teva boca.
he descobert les illes,
penjades de les teves caricies.
ferida i naufraga,
em dirixeixo al costat calent de la teva absència.

eva méndez doroxo

x-taposició

tard allunyo la pols dels meus llavis.

al mig del mar,

les llàgrimes es tornen sal que crema,

pedres en els tormells que m'enfonsen

a l'univers de la no respiració pulmonar.

el gris emana dels meus porus,

fent-me sirena, nua, de comprensió humana.

exerceixo el meu poder en la nit,

on l'ombra de mi mateixa em fa eterna.

eva méndez doroxo

trencadissa

em segueixes sent desconegut,

i alhora, ets l'únic que comprenen els meus dits.

la meva boca s'apaga,

en la dificultat d'entendre't,

però se m'inflama la llengua al sentir-te en ella.

no sóc l'experta humanista amb qui confondres,

només l'impacient sonàmbula que t'espera.

eva méndez doroxo

xocolata desfeta

arrossego l'ànima

per la corba alineada

de tots dos.

sorprenc la nit

quan lliscas entre els meus pits,

famolenc, intrépit.

aterrat, el só, s'apaga,

per donar-nos pas,

en la lluita compassada dels silencis.

a tren d'alba,

haig d'escometre

la difícil tasca d'allunyar-me,

inquieta encara,

dels teus pàrvuls llavis,

de la nostre absència.

eva méndez doroxo

carn

mai,

després de fóndre't,

tornis als meus braços.

sense alé,

palpitejan-te el cor

am b destressa

sense por.

mai,

després de ser meu,

tornis als llavis d'altre boca.

eva méndez doroxo