reflexións

coñecémonos cando o xeo empeza a derretirse,
cando as bagoas fluen cara a dentro enchendo os xeonllos de sal.

agarimos nun camiño queimado polo sol,
linguas entretecidas na oblicuidade dun pensamento clandestino.

fuxes de min, como fuxín eu durante tanto tempo.
alónxaste tras a fumeira da respiración contida,
do medo e da indecisión.
es un naufrago que non afonda porque baixo os pes ten pedras,
pero sigo sendo invisible, marmorea e eterna disfunción visual.

eva méndez doroxo

ens vam conèixer quan el gel comença a fondres,
quan les llàgrimes flueixen cap a dins omplint els genolls de sal.

caricies en un camí cremat pel sol,
llengues entreteixides en l'oblicuitat d'un pensament clandestí.

fuigs de mi, com he fuigit jo durant tant de temps.
t'allunyes rera el fum de la respiració continguda,
la por i l'indecisió.
ets un nàufrag que no s'enfonsa perque sota els peus té pedres,
però segueixo sent invisible, marmórea i eterna disfunció visual.