videoclip en 8 mm

les marques de peus m'omplen el cos.
remanents trangresors d'altre forma de vida.
tampoc m'interessa saber la meva anterior identitat,
ara sóc, una, l'ésser autèntic,
la malgama d'expressions porugues,
l'única interacció amb el medi.

t'agrado?
no vull respostes efímeres,
ni redundància que alimenti fantasies.
m'estimo més el soroll del silenci,
la veu callada que omple les meves orelles felines
d'interminables excuses de quan ens estimavem
al safreig de la meva bogeria.

t'estimo?
desitjo respondre amb veu alta aquesta reflexió patetica,
plena de núvols aristótils i figures platóniques,
però preferiria que aprenguesis l'idioma que jo parlo,
entendre'm et seria fàcil al lliscar les paraules
de llengua a boca,
de boca a dent,
de dent a mi.
en decadència rítmica, com l'estrofa d'aquella cançó submarina.

l'única solució als paral·lelismes identitaris és fóndrens
en el fenòmen anomenat v.i.d.a.

eva méndez doroxo