per la corba alineada
de tots dos.
sorprenc la nit
quan lliscas entre els meus pits,
famolenc, intrépit.
aterrat, el só, s'apaga,
per donar-nos pas,
en la lluita compassada dels silencis.
a tren d'alba,
haig d'escometre
la difícil tasca d'allunyar-me,
inquieta encara,
dels teus pàrvuls llavis,
de la nostre absència.
eva méndez doroxo
Sem comentários:
Enviar um comentário