m'enyoro

hi ha dies en que l'ullcluc de la tardor
em recorda el temps de fulles tendres sota el teu cos.

les llengües mai van arribar a entendres,
però, a mitjanit, quan la son fà via en altres éssers,
nosaltres jugavem a ser.

mossegades nervioses entre crits d'ocells faments.
mai he tingut enyorança,
i ara,
mullada per la pluja d'anys distrets,
m'enyoro.

què ha estat del meu cos?


eva méndez doroxo

malalties 009

cada segundo, esquizofrénico, alonxada de ti.
pel,
circunstancia inquebrantable, pola que contactar.
boca,
imaxen ambigua dunha necesidade de nós.
lingua,
idioma ou órgano,
indespensable calquera delas para a nosa comunicación intrínseca.

e así, nunha fogueira de rumores,
posibles, agoras, nuncas,
misturo o sentir co saberme enferma na distancia dun segundo.

eva méndez doroxo

viatge a ítaca.

deixo que la fluorescència s'apoderi de mi.
que la meva sang es torni densa
per tal de que ells, els que m'habiten,
puguin xuclar-la, gaudir-ne,
alimentar-se.

m'ofego en el plaer de sentir-me buida,
d'extremar la presència dels qui s'oculten
sota la pell marmòrea d'una dona.

entretinc la gana,
enfonssant els dits en la carn sucosa,
la que em fa ser l'àpat d'unes dents ferotges,
d'unes boques dolces que faran trencadissa
amb els meus òssos.

gaudeixo cada segón anterior
al banquet on, novament,
el meu cos serà l'éxtasis dels convidats.

eva méndez doroxo.

mirall.

torno a ser la frívola imatge que admires.
sota els peus, reseguint-me la pell,
els cadavers de les altres vides:
la dona esclafada pel teu silenci,
una ninfa en les teves mans,
qualsevol pell fen-te caricies.
ara ja torno a ser una musa entre els teus llavis,
allò que des de lluny espies,
per saber-te font ardent dels meus misteris,
els que per sobre dels ulls esperen que algú els descubreixi.
avui, he vist com em miraves,
extrany i pasional,
contingut en les teves misèries,
afortunat de no tenir-me.


eva méndez doroxo.

trucades anónimes

m'has xuclat l'inociencia massa depressa,

deixant-me l'espelma de l'inconcient apagada.

feble i desmemoriada, m'allunyo,

fent enrrevessades voltes entre les fileres

dels morts, que he dut vestits, sense pudor ni seny.


eva méndez doroxo

Sant Jordis d'ahir i d'avui.

enyoro la musicalitat del nostre cos entrellaçat,
de les teves mans, mullades, passant les pàgines,
mentres en silenci, em llegies la pell.

enyoro les mossegades d'unes dents desconegudes
que em traspasaven l'ànima com si fosin espines
d'una pasió, que em va fer adicta als colors que la gent no pot tocar.

enyoro que els nostres ulls abdiquessin furiosos
quan les paraules queien d'una muntanya de lletres,
insignificant sota les nostres parpelles,
i tot i això enyoro, simplement, escoltar les nostres pases sota la pluja,
sobre el mosaic petri d'una ciutat en construcció,
la que varem abandonar per viure la nostre vida.

eva méndez doroxo

del quadern de les obsesions: blanc.

et somio en els colors del ahir,
de quan els teus llavis vigilaven les meves pors,
i les llengues, verges de records encara,
s'enfonsaven en la dramàtica tasca d'acomiadar-se,
un matí rere d'altre.
sense treva les caricies lluitaven
en la nostalgia d'unes pells transparents,
les que ara enyorem entre les boires
d'un somni incandescent.

eva méndez doroxo

flocs de nosaltres

m'invaeix la fragancia gélida del llavis absets.
pels porus se'm filtra l'excés de nosaltres,
les humides particules del material que ens contenia,
la forma petrea de l'alé contingut,
batent de tú.

eva méndez doroxo

recorda'm

quan les teves mans s'enfonsen
en la foscor de les meves formes,
el temps s'atura,
els segons es transformen en milímetres,
les caricies en hores,
la pell en dunes del desert d'un silenci
que es fa etern entre els gemecs
de les agulles del rellotge.

eva méndez doroxo
(escoltant infinite excursions)

totes les tortugues del món

totes les tortugues del món
s'arrosseguen per la pell arcaica
d'una caricia erronea.

afortunada la distancia que entre
badalls i eclosions ovíperes,
fa que les potes sense empremta
s'enfonssin en la greu foscor
dels crits de mitja nit,
quan la lluna pentina tots els rínxols
del mar ferotge,
abans de que elles,
les que tot ho han viscut,
enfonsin l'alé per darrera vegada entre ell i els teus records.

eva méndez doroxo

cua de tortuga

amplio la forma dels records
per imaginar que les teves mans
desitgen perdres en els meus secrets.

enfoco les nines dilatades
de l'incredulitat
al despertar-me sola entre els llençols mullats.

ofego cada gemec abans de la darrera mort,
quan el foc m'inflama la gol·la de la desesperació.

eva méndez doroxo

amplio a forma das lembranzas
para imaxinar cas túas maus
desexan perderse nos meus segredos.

enfoco as pupilas dilatadas
da incredulidade
ao espertar soa entre as sabas molladas.

afogo cada xemido antes da derradeira morte,
cando o lume inflámame a gorxa da desesperación.

indecisió

llisques vacil·lant per la meva indecisió,
com si en coneguessis els secrets
que oculto rera les formes corves
de la meva conversa.

m'inflames amb la sutileça del verb,
a poc a poc, agitant-me com a una fulla de figuera,
abans i durant una tormenta d'estiu.

la fortuna amb somrriu quan esgotat et distàncies,
formulant sorolls que no endevino i que em recorden
el gemecs de qui en una altre hora va lliscar indecís per les meves vacil·lacions.

eva méndes doroxo

liscas vacilante pola miña indecisión,
como se coñeceses os segredes
que escondo detrás das curvas
da miña conversa.

inflámasme coa sutileza do verbo,
engorde, agitándome como a unha folla de figueira,
antes e durante unha tormenta de verán.

a fortuna sorrime cando esgotado distanciaste,
formulando sons que non adiviño e que me lembran
aos xemídos de quen noutra hora liscou indeciso polas miñas vacilacións.

grupo 6

impossible ser teva novament.
aquesta vegada la meva gol·la no et pot nutrir,
ni la meva sang omplir-te de vida.

ara haig de marxar,
abandonar els teus brazos freds,
la teva mirada plena de fantasmes
i tornar a ser lliure.
desagnar-me absolutament,
indefinidament extreure'm del cos el teu sabor,
el teu alé,
la teva pell extranya i enfonssar-me en els llavis
que saben pronunciar el meu nom,
que coneixen la meva ànima,
que em regalen la seva sang.


eva méndez doroxo

imposible ser túa novamente.
esta vez a miña gorxa non pode nutrirte
nin o meu sangue encherte de vida.

agora teño que marchar,
abandoar os teus brazos fríos,
o teu ollar cheo de pantasmas
e voltar a ser ceibe.
desangrarme absolutamente,
indefinidamente extraer do meu corpo o teu sabor,
o teu alento,
a túa pel estrana e mergullarme nos beizos
que saben pronunciar o meu nome,
que coñecen a miña alma,
que me agasallan o seu sangue.

for ever

m'he deixat caure en els records,
entrellaçant-me en la seva xarxa,
m'és impossible nedar,
m'enfonso en les caricies,
m'ofegos sense l'oxigen dels teus llavis.

eva méndez doroxo

només per tú

et somio humida.
formo part del flaire que habita el meu llit, en la teva absència.
analitzo l'escalfor entre les meves cuixes, allà on abans existies tú.
mossego les paraules,
oblido el foc en els teus ulls, al fer-me teva,
al saber-me núa en la teva boca.
imagino que encara hi ets,
sota els llençols,
sobre el coixí al que un dia vas confesar la teva indiferència.

eva méndez doroxo

areal

encara arrossego el teu sabor per les meves escames,
encara sento les llàgrimes dins l'ós, sota la pell.

miro les meves mans buides sense els teus petons,
formigueixo inquieta quan la teva presència m'invaeix.
en la inmensitat de l'univers femení t'has perdut,
ja no saps arribar al port dels meus llavis,
ni vislumbres les espurnes deurades del meu esperit salvatje.

eva méndez doroxo

angoixa

imperfecció numèrica que m'arrossega als teus braços aterrats.
polució emocional conformada per les asimètries de les nostres respiracions.
enfonsa'm en les cireres del teu cos anfivi,
mossega l'incerteça d'estar lluny,
torna't gel per poder-te fondre
i beure't en glops d'éxtasis agònic.

eva méndez doroxo

del quadern d'obssessions

he emprés un viatge sense retorn,
un camí que s'esborra a cada pasa
i no permet girar cua.
especifico el meu estat natural a l'entrada del túnel,
no vull que cap dels altres espéctres que bordejan
les meves vides, s'espanti.
sóc jo, un ésser diminut, afortunat quan es sotmet
a la bidireccionalitat de l'ona expansiva d'un altre ésser
anomenat, a vegades, explosiu.
formulo la qüestió que em preocupa a la superioritat cósmica
i segueixo camí, sense fer dressera, sense tornar enrrera.

eva méndez doroxo

quantes hores haig d'esperar-te?

sento la frescor del teu alé
més enllà de la porositat que em conforma.
el misteri s'aproxima amb reptil subtileça,
ple d'errates i incongruencies.
l'espit de saber-te a prop
traiciona la meva cadencia,
fent-me descubrir-me els ulls,
mirall en el que els reflexos
deformen la realitat orbitant.

nosaltres, els ciborgs, no pretenem substituir
la mundana correcció orgànica,
tan sols, sentir-vos dins nostre,
en el vostre interior mostrar-nos
i formar part de l'éssencia vaporossa de l'alé
de qui abans i ara em penetra silenciós.

eva méndez doroxo

funambulista

l'infinit cosmos del teu anel
em transforma en ésser inmortal.
arrossego les parpelles per una inmensitat
que reconec com a propia,
cercan-te en cada replà del meu cos.

simplificant les lineas
l'adversitat em mostra
que l'organisme s'apropa al límit
per poder mossegar la felicitat de trobar-te
entre les meves dents.

tinc sed de tú,
de nosaltres,
d'ells.

eva méndez doroxo